L'origen del nom de les estacions de la xarxa del metro de Barcelona: la línia 2

El 25 de setembre de 1995 s'inaugurava l'esperada línia 2 de metro amb l'obertura del tram Sant Antoni - Sagrada Família (tres mesos més tard s’obria al públic l’estació de Paral·lel). La nova línia, la primera concebuda com a accessible, incorporava els darrers avenços tecnològics i es convertia en un referent de modernitat a nivell internacional. Actualment, té 18 estacions i 12,8 quilòmetres de recorregut, és la més curta de les cinc línies convencionals i la més recent. Repassem doncs breument l'origen del nom de cada una de les estacions de la L2 del metro de Barcelona.

Paral·lel: L’avinguda del Paral·lel va ser creada per Ildefons Cerdà en el seu pla de l’Eixample de Barcelona, va ser inaugurada oficialment el 8 d’octubre de 1894. Ell mateix li va donar aquest nom, perquè el traçat coincideix amb un paral·lel terrestre, el paral·lel 41º 22′ 34″ nord. Posteriorment es va escampar la llegenda que la via la va batejar Josep Comas Solà, l’aleshores director de l’Observatori Fabra. Es diu que una antiga minyona seva volia obrir una taverna en aquesta zona i ell la va convèncer perquè li posés el nom de Paral·lel. Amb el temps el local es va fer tan popular que va acabar donant nom a l’avinguda. 

Sant Antoni: Els antonians eren una comunitat religiosa dedicada a l’assistència hospitalària. El convent de Sant Antoni Abat estava al costat d’un portal de la muralla, d’on sortia el camí de Fraga, cap a Esplugues i Martorell, sempre molt transitat i que es dirigia cap a la Creu Coberta, on hi havia la creu de terme de la ciutat, abans d’entrar al poble de Sants. Allà atenien sanitàriament als viatgers que arribaven a la ciutat. Al voltant es va anar desenvolupant un barri que ha conservat el nom del convent, destruït a la Guerra Civil.

Universitat: La plaça Universitat s’obre davant del que avui es coneix com l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB). Els orígens de la institució es remunten a l’Estudi General del segle XVI. L’edifici actual va ser construït entre 1863 i 1889 per Elies Rogent. Els orígens de la Universitat de Barcelona es remunten al 1536, any en què el Consell de Cent va cedir uns terrenys de la part alta de la Rambla per construir un edifici que acollís els Estudis Generals (de fet, aquest tram de carrer era conegut popularment com a la Rambla dels Estudis). El 1717, Felip V va convertir l’edició en una caserna i va traslladar la Universitat a Cervera. El 1837 Barcelona recupera la Universitat al carrer del Carme, fins a la inauguració de l’edifici històric el 1874. Durant molts anys la UB va ser la Universitat, a seques, ja que no n’hi va haver cap altra a Catalunya fins a l’any 1968.

Passeig de Gràcia: És el nom que es va donar l’any 1821 al camí que anava de la ciutat vella de Barcelona fins a la vila de Gràcia. Gràcia rep el nom d’un antic monestir del s. XV, situat originalment a la Via Laietana: Santa Maria de Gràcia, més conegut com els Josepets, actualment a la plaça de Lesseps. En voler urbanitzar la ciutat més enllà de les seves muralles, es pensà en el camí de Jesús, que més tard s’anomenaria camí de Gràcia. El 1827 Francisco Bernaldo de Quirós, capità general de Catalunya, va inaugurar-lo amb el nom de ‘passeig’. Al principi era poc freqüentat, però quan enderrocaren les muralles (1854) es va convertir en un dels llocs d’esbarjo més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants sales de ball, atraccions i teatres. Hi trobem la popular ‘illa de la discòrdia’ amb tres edificis dels tres màxims exponents del Modernisme arquitectònic català: la Casa Batlló (Antoni Gaudí), la Casa Amatller (Josep Puig i Cadafalch) i la Casa Lleó i Morera (Lluís Domènech i Montaner).

Tetuan: La plaça de Tetuan rep el seu nom per la conquesta d’aquesta ciutat per part de l’exèrcit espanyol durant l’anomenada Guerra d’Àfrica entre el Marroc i Espanya (1859-1860). En el conflicte van participar milers de voluntaris catalans a les ordres del general Prim. Tetuan és una capital de província del  Marroc i el nom prové del berber Tittāwen, que en berber significa ‘ulls’, encara que també és coneguda com ‘el colom blanc’. Aquesta lluminosa ciutat va servir de refugi per a molts jueus expulsats d’Espanya al s. XV.

Monumental: La Monumental va ser la plaça de toros més gran de Barcelona (fins a 24.000 espectadors), d’aquí el seu nom. Es va construir l’any 1916, ampliant una plaça existent prèviament, anomenada El Sport.

Sagrada Família: Josep Maria Bocabella va ser un filantrop i catòlic fervent. Després de visitar el santuari de la Santa Casa de Loreto va idear la construcció a Barcelona d’un temple catòlic dedicat a la Sagrada Família, és a dir, a Josep, Maria i Jesús. Va comprar un terreny per 172.000 pessetes de l’època, uns 1.000 euros actuals. L’arquitecte Francesc de Paula del Villar va iniciar les obres el 1882. L’any següent Bocabella el va reemplaçar per Antoni Gaudí, que convertiria l’encàrrec en l’obra de la seva vida. Gaudí no es va conformar a construir un gran temple, sinó que va projectar un monument únic, amb el qual exalçava les virtuts de la fe, l’esperança i la caritat, i pretenia que la ciutat expiés tots els seus pecats (per això rep el nom de temple Expiatori de la Sagrada Família). La creació, encara en construcció, és l’edifici català més conegut arreu del món.

Encants: Aquesta parada pren el nom del popular mercat on desemboca, en direcció a la plaça de les Glòries es troben els Encants Vells, un mercat o es mouen més de 900 comerciants i on la relació entre comprador i venedor i el regateig recorda olt la dels antics mercat de poble. La Fira de Bellcaire, que així és com també s’anomena, és un dels mercats més antics d’Europa, on es poden adquirir productes tant usats com nous. Des del s. XIV és un exemple del dinamisme comercial de Barcelona. La paraula ‘encant’ és una variant d’’enquant’, procedent del francès, que significa ‘en quant de preu’. Fins a l’any 1880, aquest mercat s’ubicava a l’àrea compresa entre la Llotja i el Portal Nou, però a causa de l’Exposició Internacional de 1929 va ser traslladat a l’indret on es troba actualment.

Clot: El topònim del barri del Clot ja apareix en època medieval (Clotum Mellis, és a dir, Clot de Mel) i faria referència a una fondalada al voltant del rec Comtal, molt rica en hortes i en ruscs de mel. El nom és adequat ja que es tracta d’una extensió menys elevada que la resta. A l’època medieval la zona del Clot era principalment rural amb horts, grans masies i torres senyorials. Hi daten habitants des del segle XVII, eren proveïdors d’aliments a Barcelona. Posteriorment s’hi instal·len fàbriques i indústries, sobretot tèxtils.

Bac de Roda: El carrer Bac de Roda està dedicat a Francesc Macià i Ambert, un dels líders militars que van lluitar contra les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. Estava casat amb la pubilla del mas Bac de Sant Pere de Roda, de la qual va prendre el cognom. L’11 de Setembre de 1714 commemora la derrota de Barcelona ,que va ser assetjada durant més d’un any a mans de les tropes de Felip V, després de 9 anys de lluita en què Bac de Roda va ser en tot moment al capdavant de la resistència catalana.

Sant Martí: Sant Martí de Provençals és un antic municipi, avui barri, nascut al voltant d’una petita capella dedicada a sant Martí de Tours, l’actual església de Sant Martí de Provençals. El territori on avui s’assenta el barri es va desenvolupar gràcies a la construcció del Rec Comtal, una enorme sèquia que portava l’aigua de Montcada fins a Barcelona i que va permetre treballar unes terres que només s’havien destinat a la pastura.

La Pau: Antigament, els terrenys on avui s’alça el barri de la Pau eren majoritàriament camps de conreu que s’estenien entre la riera d’Horta i el riu Besòs. Durant el franquisme l’Obra Sindical del Hogar va construir el barri de la Pau, aleshores anomenat La Paz. El mateix Franco el vau inaugurar l’any 1966, dins dels actes del 25è aniversari del final la Guerra Civil, efemèride que la propaganda del règim va celebrar com els “25 años de paz”. Altres barris i edificis construïts arreu de l’estat en aquesta època porten el mateix nom, com l’Hospital de La Paz de Madrid.

Verneda: El barri de la Verneda de Sant Adrià de Besòs recorda que antigament existia en aquest lloc un bosc de verns, arbres que creixen en la riba dels rius, en aquest cas del Besòs. Altres topònims catalans tenen el mateix origen, com Sant Just Desvern.

Artigues / Sant Adrià: L’estació està ubicada a l’avinguda de Joan XXIII (aquest era el seu nom original), dóna servei al barri d’Artigues de Badalona i al municipi veí de Sant Adrià de Besòs, dels quals pren el nom. Artigues és un barri badaloní urbanitzat a principis del segle XX per un promotor d’origen xilè, Francisco Artigas. Conegut inicialment com el Poblado Artigas, posteriorment el nom es va catalanitzar. Pel que fa a Sant Adrià de Besòs, l’origen del municipi és una església parroquial que hi havia a l’extrem nord del municipi dedicada a sant Adrià de Nicomèdia.

Sant Roc: Barri de Badalona edificat l’any 1962 per l’Obra Sindical del Hogar per tal d’eliminar alguns barris de barraques de Barcelona i reallotjar les famílies damnificades per les riuades d’aquell mateix any i compensar les expropiacions que s’havien et per la construcció de l’autopista de Mataró. Es va batejar en honor a sant Roc, copatró de la ciutat.

Gorg: El nom d’aquest barri de Badalona recorda que antigament existia en aquest lloc una gorga, és a dir, un gran toll d’aigua. Antigament, el decurs del riu Besòs s’obria en dos braços, un que arribava fins aquesta àrea formant gorgs i un altre que s’estenia fins al Poblenou formant llacunes, una  de les quals donaria nom a un altre barri, aquest però, de Barcelona.

Pep Ventura: La plaça badalonina de Pep Ventura està dedicada a Josep Maria Ventura i Casas, músic i compositor. Va néixer a Jaén el 1817 però des de mont jove es va establir a Roses i després a Figueres on va conèixer Joan Llandrich, director de la cobla de Figueres, que li va ensenyar nocions de música i el va fer entrar a la cobla. Gràcies al seu gran talent, amb 30 anys, Ventura va agafar el relleu com a director, a més de treballar com a músic i compositor. Va compondre més de 400 peces. Tocava diversos instruments, entre ells la tenora, fet que li va merèixer el sobrenom d’En Pep de la Tenora. Va innovar en el terreny de la composició sardanística i reformar l’estructura de la cobla, per la qual cosa avui se’l considera el pare de la sardana moderna.

Badalona Pompeu Fabra: El topònim Badalona deriva de la Baetulo romana. L'estació és la més nova de la línia i va ser inaugurada l'estiu de 2010. Una campanya ciutadana va aconseguir que la plaça i l’estació ubicades al centre de la ciutat portessin el nom de Pompeu Fabra, en homenatge al filòleg i modernitzador del català, que va viure a Badalona.

*Informació elaborada parcialment a partir del llibre ‘Barcelona Metro a Metro: un viaje histórico’ de Marta Torres i el blog Històries de Barcelona.