Els ‘naranjitos’, els primers autobusos que oficialment van arribar a Torre Baró

Des de fa unes setmanes a la cartellera catalana llueix el cartell del film El 47, de Marcel Barrena, que està tenint un èxit aclaparador entre el públic i ja és la segona millor estrena en català de l’última dècada. La pel·lícula explica la història de Manuel Vital, veí de Torre Baró, president de l’associació de veïns i conductor de bus de Transports de Barcelona (TB). El 7 de maig de l’any 1978, fart de l’aïllament i l’oblit que patien els habitants del seu barri ubicat a la perifèria de Barcelona -sense transport públic per connectar amb la ciutat- va segrestar el bus (un Pegaso Monotral 6035-A amb calca 3249, de color vermell, fou el primer model d’autobús articulat que va circular per Barcelona) de la línia 47 que conduïa i el va portar fins a Torre Baró. El govern municipal responia a les peticions veïnals que era inviable que un bus circulés per aquells carrers del nucli urbà ubicat a la Serra de Collserola amb una orografia muntanyosa i complexa. En Manuel va demostrar que sí que era possible. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, una lluita veïnal, de la classe treballadora que va ajudar a crear la Barcelona moderna.

El transport públic arriba a Torre Baró

Som a finals dels anys 70, Barcelona i la seva àrea metropolitana havien experimentat una gran expansió urbanística, gràcies al fenomen de la immigració. A banda del creixement de la xarxa de metro i el desmantellament de la xarxa de tramvies, eren necessaris nous serveis de gran demanda per cobrir les necessitats de mobilitat, com crear noves línies d’autobús o augmentar freqüències de les rutes. 

Aquella rebel·lió liderada per Manuel Vital va posar la llavor de l’arribada del transport públic al barri de Torre Baró. Sis mesos després del segrest que explica la pel·lícula i de les pressions veïnals, el 17 de novembre de 1978, la línia 47 (que circulava de la plaça de Catalunya al districte de la Guineueta) es va prolongar fins a Canyelles. Des del 1969 existia un servei interior de bus a Ciutat Meridiana, inaugurat amb un microbús Sava. Era la línia 602, coneguda com la línia ‘xupa-xups’, ja que quan es va inaugurar el bitllet costava una pesseta, el mateix que el popular caramel. Després, més línies van arribar a la zona: el mes de febrer de 1979 es va crear la línia 31 (Hospital Clínic - Canyelles) i el bus nocturn NG (Paral·lel - Guineueta). El 23 de maig de 1980, Transports de Barcelona, a petició de l’Ajuntament, posava en servei la línia 77 (Virrei Amat - Torre Baró) i un any més tard, el 20 de febrer de 1981, arribava la línia 93.

Imatge

La línia 93 era un nou servei social i de proximitat que comunicava el centre de Ciutat Meridiana amb el cor de Torre Baró. Tenia una tarifa especial molt més baixa que el bitllet senzill, per exemple, l’any 1984 el bitllet de dia feiner costava 40 pessetes i la tarifa de la 93 era de 15 pessetes. La línia portava un indicador amb fons blanc i lletres i números vermells, cosa que indicava el seu caràcter especial. El 93 circulava tots els dies exceptuant els festius i donava servei cada 30 minuts amb un microbús de color taronja de la marca Ebro. 

I precisament ens centrarem en aquest vehicle tan característic i particular que servia aquella línia primerenca a Torre Baró. Els usuaris i usuàries els van batejar com a “naranjitos” pel seu exterior pintat d’un cridaner color taronja. 
 

Imatge

Un microbús particular: els “naranjitos”

El 1978, Transports de Barcelona tenia un greu problema de disponibilitat de microbusos, ja que només tenia una flota de 16 cotxes del model Sava comprats una dècada abans. Donada la situació, l’empresa va aprovar la compra de 18 microbusos de la marca Ebro, adquirits amb dues partides del pressupost extraordinari d’infraestructura i equipament social de l’Ajuntament de Barcelona (curiosament, una d’aquelles partides estava destinada a la construcció d’una cotxera, però es va sol·licitar el traspàs per a la compra de nous busos). Recordem que fruit de la coordinació del transport públic a Barcelona i de la municipalització de les empreses de transport, FMB (metro) i Tramvies de Barcelona, reanomenat Transports de Barcelona, van començar l’explotació conjunta el 1979 sota el nom de Transports Municipals de Barcelona (el 1986 va passar a denominar-se Transports Metropolitans de Barcelona). 

El 28 de desembre de 1978 es van presentar els quatre primers microbusos de la sèrie i van començar a circular per la ciutat el 1979. Els 14 restants que completaven la sèrie van arribar el 1980 i van ser numerats seguint la sèrie de microbusos anteriors, els Sava, del 4021 al 4038. 

Imatge

Els microbusos Ebro 66/7 T (1978 - 1992) eren d’un característic color taronja i venien a substituir els busos Sava grocs. Van circular, amb els indicadors de l’època, a les línies 91 (Manso - La Bordeta), 92 (Pg. Marítim - Gràcia), 93 (Ciutat Meridiana - Torre Baró) i 94 (Sarrià - Can Caralleu) i en altres serveis especials com el de Vallbona a Ciutat Meridiana o la línia interior del cementiri de Montjuïc (actual 107). 

Podríem assegurar que la particularitat més vistosa dels Ebro era el seu color exterior. El nou model d’autobús estava pintat d’un característic color vermelló clar, i no havia estat una elecció a l’atzar. La mesura responia a dues premisses: donar continuïtat en la tradició dels transports de Barcelona i distingir-los millor en situacions de poca visibilitat, com la boira, la pluja o poca llum. Així, durant els seus anys de servei, al model Ebro se’l va conèixer popularment com a “naranjitos” pel seu color taronja exterior, però també com a “capsa de sabates”, per la seva gran forma rectangular molt marcada, també molt característica. 

Imatge

Característiques dels microbusos Ebro

Equipats amb un motor OM366A amb una potència de 100 CV i frens hidràulics, circulaven una velocitat màxima de 90 km/h. Les mesures dels Ebro eren les següents: 7,6 metres de longitud, 2,6 metres d’alt i 2,3 metres d’ample. Tot i la seva aparent senzillesa, el vehicle tenia novetats respecte dels seus predecessors. El bus tenia un rètol informatiu frontal que s’encenia per il·luminació frontal (no per transparència, com era habitual). El vidre del rètol estava inclinat, per evitar els reflexos. La forma corba del parabrisa responia a uns estudis que asseguraven que així s’evitaven els enlluernaments al conductor. L’accés i la sortida del vehicle es va estudiar a fons i es van instal·lar unes portes més pròpies d’un autobús gran, contràriament al que era habitual als microbusos. La porta de sortida era doble per facilitar el desencotxament i la porta d’entrada era de fulla simple, per beneficiar el conductor en la seva tasca de control d’accés dels viatgers.

Imatge

La il·luminació i senyalització del vehicle també era molt revolucionària per a l’època, sobretot la de la part del darrere, ja que els intermitents i els llums de fre es van elevar un metre i mig del terra, per facilitar la visibilitat, no només pel cotxe immediatament posterior, sinó també pels següents. Les rodes estaven totalment tapades, per donar seguretat a l’usuari quan aquest s’apropava al vehicle i també per evitar esquitxades a les rodes els dies de pluja. 

A l’interior, hi havia disposats 19 seients individuals d’escai (material que presentava alguns inconvenients com la poca transpiració i la baixa durabilitat) i comptava amb una il·luminació central de color clar. 

A partir de 1987, van començar a ser retirats i substituïts pels nous vehicles de la firma Mercedes-Benz. Alguns es van vendre i van circular a les línies urbanes de Blanes. El 1989 ja no hi havia cap Ebro a l’empresa, només quatre cotxes van ser arrendats a Transportes Lydia per donar servei a les línies 77 i 93 i es van cedir a aquesta companyia. Més endavant, els busos es van vendre a Lydia directament, ja que aquesta empresa es va quedar amb la gestió de les línies. 

*Fonts d’informació: Memòria Transports de Barcelona (any 1978), Memòria TMB (1989), web autobusesbcn.es i bloc eltranvia48.