Crònica d'un viatge: El metro d'una capital mundial (1983 - 1999)
Impulsada per la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992, la dècada dels vuitanta marca l’inici d’una profunda transformació de la ciutat, en conseqüència, el metro també evoluciona: guanya pes com a infraestructura clau per a la mobilitat metropolitana, arriba a nous municipis i es converteix en una peça fonamental per articular una ciutat que aspira a ser metròpoli global.
El 17 d'octubre de 1986, Barcelona va viure un dia històric. Aquell dia, a les 13.30 hores, l'aleshores president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch va pronunciar la famosa frase "A la ville de... Barcelona" per anunciar que la capital catalana acolliria sis anys més tard els Jocs Olímpics. La notícia va iniciar un període de transformació profunda, incloent-hi la Vila Olímpica, l'Anella Olímpica de Monjuïc i l'apertura de la ciutat al mar.
Així, la dècada dels vuitanta marca l’inici d’una important transformació d’una ciutat que es vol mediterrània, oberta i moderna. Amb la designació com a ciutat olímpica, s’activa una autèntica metamorfosi urbana que marcarà un abans i un després —no només en l’espai físic, però també en la memòria col·lectiva–. I no només la metròpoli en sí, en conseqüència, el metro també es transforma: guanya pes com a infraestructura clau per a la mobilitat metropolitana, s’estén cap a nous municipis i es converteix en una peça fonamental per articular una ciutat que aspira a ser capital mundial.
El metro amplia fronteres i es modernitza
Durant aquests anys, el metro s’obre pas més enllà dels límits de Barcelona i connecta per primer cop diversos municipis de l’àrea metropolitana i fa créixer la xarxa en d’altres on ja hi tenia presència, com l’Hospitalet. Cornellà, Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià també s’incorporen a la xarxa, reforçant així el caràcter metropolità de la conurbació barcelonina.
Al mateix temps, amb l’ampliació de les línies existents –L1, L3, L4 i L5–, el metro arriba a prestar servei per als habitants de barris fins aleshores poc connectats amb transport públic, com Montbau i la Vall d’Hebron.
El 12 de març de 1988 es retiren del servei el darrer tren de la sèrie 300 i es tanca la cotxera de Lesseps, ambdós en funcionament des del 1924. Amb un últim trajecte per la plataforma elevadora i el carro transbordador, s’acomiaden les instal·lacions més antigues del metro de Barcelona, en un acte carregat de nostàlgia que simbolitza la transició cap a una xarxa més moderna.
Un any després, el 1989, es presenten els nous trens de la sèrie 4000. Entre els actes de presentació, destaquem una exposició a l’aire lliure d’un vagó situat davant del Palau Reial, a la Diagonal.
Com a punt àlgid d’aquest procés transformador, el 1992 arriben els Jocs Olímpics a Barcelona i la ciutat viu una metamorfosi sense precedents, especialment a tot el front litoral. Indubtablement, el metro forma part d’aquest procés i esdevé clau a l’hora de connectar els punts més importants de l’esdeveniment. El canvi de nom de l’estació de Ciutadella per Ciutadella - Vila Olímpica és representatiu d’aquest moment.
L’expansió no s'atura amb la clausura de les Olimpíades i el 1995 s’inaugura finalment l’esperada línia 2, la primera dissenyada com una línia totalment accessible.
Us deixem l'enllaç directe al recurs 'Crònica d'un viatge', concretament al capítol 'El metro d'una capital mundial 1983 - 1999'.
