30 anys dels Jocs Paralímpics: un punt i a part en matèria d’accessibilitat
La ciutat de Barcelona va aprofitar la celebració dels Jocs Olímpics per abordar les barreres arquitectòniques a l’espai públic i al transport col·lectiu
Les xarxes de metro i autobusos de TMB han recorregut des d’aquell llunyà 1992 un dens camí per oferir cada vegada més facilitats per a persones amb mobilitat reduïda. Avui dia pot sobtar el fet excepcional que durant els Jocs es mobilitzessin 88 autobusos adaptats, quan actualment tots els autobusos urbans de l'àrea metropolitana ho estan.
Amb aquells Jocs Paralímpics també va néixer l'expressió "accessibilitat universal", que continua sent la divisa per a tota la ciutat i els seus serveis a la ciutadania, inclosos els de mobilitat.
El paper de l’Institut Guttman
Quan parlem del paper que els Jocs Paralímpics van tenir en la millora de les qüestions d’accessibilitat a la nostra ciutat —urbana, barreres arquitectòniques o al transport col·lectiu— no podem deixar de mirar cap a l’Institut Guttmann. I és que aquesta entitat de referència en matèria de neurorehabilitació, creada el novembre del 1965 per l’empresari González Gilbey, és el millor termòmetre per mesurar els canvis que aquests Jocs van suposar per a la ciutat.
L'Institut Guttmann va ser designat Hospital Paralímpic de referència durant els Jocs Olímpics del 1992. I el doctor Joan Vidal, especialista en medicina física, rehabilitació i expert en el tractament i la rehabilitació de la lesió medul·lar, en va ser un dels metges residents. El doctor ens recorda que “aquests Jocs van representar molts canvis en la sensibilitat cap a les persones amb mobilitat reduïda per part de la ciutadania del nostre país”, ja que fins a aquell moment “el fet paralímpic era únicament una anècdota voluntariosa dins de la celebració d’uns Jocs Olímpics”. D’aquesta manera, Barcelona i els seus habitants van assumir un paper de lideratge sobre conceptes avui dia totalment integrats a la nostra societat com discapacitat o mobilitat reduïda.
Pel doctor Vidal, que va desenvolupar durant els Jocs diverses funcions de metge assistencial per a la família paralímpica, “totes les administracions i els ciutadans van coincidir en ajudar a aconseguir que Barcelona assolís un model de referència per a tot el món, no solament a la Vila Olímpica, sinó a tota la ciutat”, i destaca que aquells Jocs van facilitar que tothom entengués la importància que tenia participar d’aquell fet històric.
Especialment importants van ser els canvis en l’aspecte de la mobilitat, que pel doctor van convertir la ciutat de Barcelona en una referència: “L’accessibilitat als serveis públics, al transport, en definitiva els canvis introduïts en tota l'arquitectura de la ciutat per facilitar a les persones amb diversitat funcional poder gaudir de tots els serveis, va ser una de les apostes més importants d’aquell moment i va facilitar que tothom entengués la importància que suposava participar en aquells Jocs”.
Joan Vidal també destaca que a la ciutat “aquest canvi arquitectònic i les innovacions radicals en el transport públic cap a una accessibilitat per tothom, van ser motiu d'inspiració de molts països europeus i americans”, fet que va permetre introduir canvis en la mobilitat general de les persones amb discapacitat.
Les jornades tècniques del 1989: primer pas en accessibilitat
El 18 d’abril del 1989, l’institut va organitzar unes jornades tècniques per mirar de desenvolupar la sensibilització de l’opinió pública i despertar la solidaritat de tota la societat cap al col·lectiu de discapacitats físics, amb vista a la celebració dels Paralímpics, que arribarien tres anys després.
En aquelles jornades es va tractar el tema de la necessària millora que llavors calia abordar en matèria d’accessibilitat al transport col·lectiu. Així, la que va ser tercera tinent d’alcalde de benestar social de l’Ajuntament de Barcelona de l’època, Eulàlia Vintró, ja va fer palesa en la seva intervenció la necessitat de “modificar algunes condicions actuals del transport públic”. Vintró va parlar en aquell moment d’un estudi elaborat pel llavors patrimoni municipal de disminuïts, amb la col·laboració de l'ONCE, que va prendre com a referència altres models internacionals per a la millora i normalització de la xarxa de metros en qüestions d’accessibilitat. Aquest estudi ja proposava adaptar dues de les entrades i sortides de metro de totes les estacions de la ciutat de Barcelona aprofitant l’avinentesa dels Jocs Paralímpics.
La inversió, que en aquells moments estava prevista entre 5.000 i 6.000 milions de pessetes per a aquestes adaptacions (uns 30 milions d’euros actuals) preveia millorar les condicions d’accessibilitat d’un col·lectiu format per prop de 400.000 persones que estaven limitades de moviment permanentment o de manera transitòria a la ciutat de Barcelona.
El que es va parlar en aquelles jornades va ser abordat pel que es va definir com a pla de mobilitat olímpica, l’objectiu del qual era afavorir l'ús del transport públic i la dissuasió del vehicle privat, amb una sèrie de mesures, algunes de conjunturals i altres de més estructurals.
En matèria d’accessibilitat es van realitzar diverses accions a l’estació de plaça Espanya (L1), epicentre dels Jocs Olímpics per la seva ubicació al peu de Montjuïc, com va ser la renovació de passadissos i vestíbuls. També la remodelació dels accessos de les estacions de Vall d'Hebron i Montbau de la línia 3, i d'Arc de Triomf de la línia 1, van destacar en aspectes relacionats amb l’accessibilitat.
Transport en superfície
El metro, però, no va ser l’únic mitjà de transport col·lectiu que va experimentar millores en criteris d’accessibilitat. I és que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) també va adquirir autobusos adaptats per a les persones amb mobilitat reduïda. Dins d'aquestes incorporacions, la més innovadora i rellevant va ser l’adquisició d'un nou model d'autobusos de sòl baix, concretament de 20 unitats fabricades per l'empresa MAN, que tenien com a característica principal que afavorien l'accessibilitat a les persones amb problemes de mobilitat.
Els vehicles no disposaven de graons i incorporaven una rampa per a cadira de rodes. La seva integració al parc mòbil de TMB va significar un salt qualitatiu quant a accessibilitat i confort, alhora que va permetre als col·lectius de discapacitats físics la possibilitat de convertir-se definitivament en usuaris del transport públic.
Els cotxes que es van utilitzar durant els Jocs Paralímpics, posteriorment es van integrar al servei de les línies 33 i 544.
- Altres temesHistòriaConceptesAccessibilitatAnys2022
