És de color verd i travessa la ciutat gràcies als 18 quilòmetres de llargada i a les 26 estacions que la componen. Va ser la línia que el 1924 va acollir el primer tram del metro de Barcelona, entre Catalunya i Lesseps i que també va albergar la primera màquina electrònica de venda de bitllets, a l’estació de Liceu l’any 1969. Història viva de la ciutat, la línia 3 de metro amaga anècdotes i diverses curiositats que hem volgut repassar nom a nom, viatjant per totes les estacions i el barris que componen aquest traçat.

Nou barris Nord: de la Trinitat Nova a Valldaura

Si comencem aquest recorregut pel vessant més oriental de la línia 3, ens trobarem amb les estacions de la zona nord de Nou Barris. El tram correspon a la prolongació que va rebre aquesta línia a partir de l’estació de Montbau, en la que finalitzava antigament la línia 3. La primera de les estacions és la de la Trinitat Nova (1999). Aquest emplaçament és l’extrem de la línia i té enllaç amb la línia 4 i la línia 11, que connecta alhora amb els barris de Torre Baró i Ciutat Meridiana. El nom de l’estació prové d’un antic convent i es tractava d’una zona pràcticament deshabitada i rural que va començar a rebre centenars de famílies als anys 50. El barri va ser construït pels organismes oficials de l’època: l’Institut Nacional d’Habitatge, el Patronat Municipal d’Habitatge i l’Obra Sindical del Hogar. La següent estació és Roquetes (2008) que rep el nom del barri on se situa, al peu del turó que porta aquest nom, entre la ronda de Dalt i la serra de Collserola. Es caracteritza per forts pendents. Històricament, contenia pedreres, algunes mines i boscos d'alzines i pins, que es van anar substituint per la urbanització de l'espai, ja al principi del segle XX. Resseguint la línia, sempre paral·lels al traçat en superfície de la ronda de Dalt, arribarem a Canyelles (2001). L’estació adopta el nom d’una font històrica, Canellas i que es troba a l’anomenat turó de la Segarra. La zona va canviar radicalment durant els anys quaranta, quan es va començar a poblar de barraques i petites cases que van acabar formant el barri. Deixem Nou Barris amb l’estació de Valldaura (2001), provinent del nom del monestir en què s’hi va establir la primera comunitat cistercenca de Catalunya.

Un velòdrom, un hospital i un viaducte

Arribem al districte d’Horta-Guinardó fent parada a Mundet (2001). El seu topònim prové de les Llars Mundet, que es van aixecar l’any 1954, quan l’empresari Artur Mundet es va fer càrrec de la construcció d’un espai dedicat a l’atenció d’orfes, ancians, malalts i altres persones necessitades al districte d’Horta-Guinardó. L’estació permet apropar-se fins al velòdrom d’Horta, que es va construir entre el 1983 i el 1984, i visitar el laberint d’Horta. La línia continua fins a Montbau (1985), que podria rebre el seu nom d’una antiga torre de caràcter medieval anomenada Gombau. Destaca el fet que més de la meitat d’aquest barri continua sent zona no urbanitzada i plena de vegetació. La següent estació no necessita presentació, ja que es tracta de Vall d’Hebron (1985). El nom prové del monestir Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat a la zona l’any 1393. El barri actual té el seu origen en la construcció del polígon d’habitatges Parc de la Vall d'Hebron el 1968. Aquest polígon d’habitatges es va construir en terres de les antigues finques de Can Travi Vell i Can Travi Nou, Can Marcet (salesians), Can Brasó i Can Rossell, que era territori de l'antic municipi d'Horta. Evidentment, la presència de l’Hospital del mateix nom fa d’aquesta estació una zona de pas important. Penitents (1985) suposa l’entrada de la línia al districte de Gràcia. El nom prové de les reunions de fidels que, amb certa inspiració eremítica, es van fer durant un temps en un convent i unes coves que hi havia a la zona i comparteix barri amb Vallcarca (1985), un emplaçament amagat entre dos turons, el del Putxet i el del Coll, i que s’estén seguint el curs de la riera que li dona nom. En els seus inicis formava part d’Horta i era un barri d’estiuejants i de gent amb interessos diferents que vivia a la vall. Aquest fet va dur a la construcció d’un viaducte que salvava la vall (actual pont de Vallcarca) per millorar-ne les comunicacions amb la resta de la ciutat.

Gràcia: Història del metro de dalt a baix

A Lesseps (1924) ens topem amb una de les estacions que van formar part del primer traçat del metro barceloní i que agafa el nom de Ferdinand- Marie de Lesseps, el que durant 6 anys (1842-1848) fou cònsol de França a la nostra ciutat. Tot resseguint el carrer Gran de Gràcia arribem a Fontana (1924), situada al cor d’aquest emblemàtic barri, i que rep el nom d’una esplendorosa font situada en una antiga casa coneguda popularment com la casa de la serp. Aquesta construcció va ser venuda per un dels seus hereus i acabaria sent ocupada pels cinemes Bosque, encara en actiu. Abans d’arribar a Diagonal (1924), cal destacar la projecció de l’estació de Travessera, inicialment situada entre Fontana i Diagonal per salvar les distàncies entre aquests dos punts i que mai va ser construïda. L’avinguda Diagonal, que dona naturalment nom a l’esmentada estació, té l’honor de ser l’estació amb més validacions de tota la xarxa, gràcies en part a la seva funció de connexió amb la línia 5 i els Ferrocarrils de la Generalitat. Ja a passeig de Gràcia (1924) ens trobem amb un altre punt estratègic pel que fa als enllaços i comunicacions, amb connexions amb RENFE i el famós —per llarg— passadís intercanviador amb les línies 2 i 4. Compta amb 256 metres de distància i es va allotjar dintre de l’aparcament subterrani existent.

Del centre de la ciutat al port a ritme d’òpera

Catalunya (1924) va ser la primera de les estacions de l’anomenat gran metro de Barcelona i que com hem anat explicant en aquest article, anava des d’aquest punt fins a Lesseps. És un altre dels grans centres neuràlgics de connexió i, de manera evident, rep el nom de la plaça on està situada. Enfilant rambla avall, arribarem a Liceu (1925) que agafa el nom del gran teatre dedicat a l’òpera que es troba just al davant. De l’estació destaca el fet que compta amb vestíbuls independents per a cada sentit i que va ser la primera a acollir les màquines de venda electrònica de bitllets el 1969. Ja a la part final de la rambla ens trobem amb l’estació de Drassanes (1968) que es va estrenar amb el nom d'Atarazanas. Rep el nom d’aquest conjunt arquitectònic dels segles XII i XIV en el que s’hi van construir gran nombre d’embarcacions mercantils i vaixells de guerra.

Teatre, Exposicions i més trens...

Ja deixant enrere el port encarem l’avinguda del Paral·lel (1970), estació inaugurada inicialment amb el nom de Pueblo Seco, agafa la referència d’aquesta via, bressol de molts dels teatres de Barcelona, inaugurada el 1894 i batejada amb aquest nom perquè el seu traçat coincideix amb el paral·lel terrestre 41° 22’ 34”. A la següent parada ens trobem amb la que és actualment l’estació de Poble Sec (1975). Anomenada Parlament en els seus inicis precisament per diferenciar-la de la seva parada anterior —o posterior si ens enfilem per la via 1—, ara agafa el nom d’aquest popular barri. El mot Sec ve donat per la situació de l’enclavament a la pendent de Montjuïc fet que provocava que tota l’aigua es veies sempre arrossegada cap avall. El traçat continua per Espanya (1975) amb una estació que, pel que fa a l'L1, es va inaugurar gairebé 50 anys abans amb l'obertura del primer tram del Ferrocarril Metropolità Transversal. Aquesta estació, igual que passa amb Catalunya, és epicentre de les comunicacions, ja que presenta enllaç amb les línies FGC del Baix Llobregat. Punt important també de partida per visitar Montjuïc o les instal·lacions de la Fira de Barcelona i les seves exposicions. Tarragona (1975), situada en un dels extrems del Parc Miró, rep el nom del mateix carrer dedicat a la ciutat homònima i es un bon enllaç per apropar-se fins a Sants-Estació (1975), principal estació ferroviària de la ciutat. El nom del barri de Sants prové de l’antiga església que es trobava en aquest lloc, Santa Maria de Sants, dedicada a Sant Bartomeu i que data de l’any 780. La ruta per Sants continua amb l’arribada a la Plaça del Centre (1975), en uns terrenys que van ser propietat del comte de Bell-lloc. El 1873 i en aprovar-se un projecte d’urbanització de la zona, aquesta plaça va agafar el nom, ja que quedava al bell mig de l’emplaçament.

Resseguint la Diagonal

La part final de l'L3 en sentit Llobregat (via 2) finalitza el seu trajecte entrant al districte de Les Corts i resseguint el traçat de l’avinguda Diagonal. L’estació de Les Corts (1975) rep el nom de les masies o terrenys coneguts com a Corts, de caràcter rural i que hi havia en aquesta zona. El nom original era el de Les Corts de Sarrià del qual es va independitzar l’any 1822. El traçat s’enfila per la Diagonal i arriba a Maria Cristina (1975) que rep el nom de Maria Cristina d’Àustria, que va ser reina d’Espanya del 1879 al 1885. Ja a Palau Reial (1975), que obté el nom del Palau Reial de Pedralbes, ens enfilem cap a la darrera estació del viatge per la línia verda. Zona Universitària (1975) respon al fet que aquesta zona de Barcelona està poblada per diverses facultats. La necessitat d’ampliar el recinte de la Universitat de Barcelona va dur l’any 1950 a la creació, per decret, d’aquesta àrea àmpliament dedicada al desenvolupament educatiu.

*Informació elaborada parcialment a partir dels llibres ‘Los nombres de las estaciones de Metro’ de Josep Maria Espinàs i ‘Barcelona Metro a Metro: un viaje histórico’ de Marta Torres