Tal dia com avui fa 50 anys, la línia 5 s’ampliava quasi 4 quilòmetres (3.999 metres), des de l’estació de Diagonal fins a la de Sagrera (llavors sense l'article). El nou tram incorporava quatre noves estacions, General Mola (rebatejada el 1982 com a Verdaguer), Sagrada Família, Dos de Maig (el 1982 va passar a anomenar-se Hospital de Sant Pau i el 2009 canviava novament de nom per passar-se a dir com la coneixem avui, Sant Pau / Dos de Maig) i Camp de l’Arpa.

Les tres últimes de les noves estacions obertes formaven part del primitiu projecte de la línia 2, però van quedar annexionades a la línia 5, primer provisionalment i més tard ja de forma definitiva. Aquesta és la raó per la qual la prolongació era coneguda en els seus inicis com a línia V/II, origen de l’actual línia blava i que amb l'ampliació travessava Barcelona de punta a punta, des de l’estació de San Ramón (avui Collblanc) fins a la Sagrera, i connectava una part de l’Hospitalet i Sants amb Horta gràcies als seus 12 quilòmetres de longitud . El 1973 s’allargaria fins a Pubilla Cases i tres anys més tard fins a Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat.

Per cobrir les necessitats de servei que va comportat la posada en marxa del nou traçat es van posar en circulació  els dos primers cotxes de la sèrie 1000, que tot just acabaven d’arribar i que desprès s’identificarien durant molts anys amb la línia 5.

Aposta pel metro

L’acte d’inauguració del tram ampliat va estar presidit pel llavors cap d’Estat, general Francisco Franco, que es trobava de visita oficial a la ciutat i que uns dies abans havia inaugurat el Telefèric de Montjuïc. Acompanyat de l’alcalde de Barcelona, José María de Porcioles, del vicepresident del Govern espanyol, Luis Carrero Blanco, d’altres ministres i de nombroses autoritats, la posada en escena de la inauguració acabava convertint l’acció en un acte de reconeixement i adhesió al règim i a la figura del Caudillo.

L’ampliació d’aquesta línia la va portar a terme el Ministerio de Obras Públicas, en una etapa en què l’Estat es va fer càrrec de les obres d’infraestructura del metro amb la voluntat de tirar endavant els projectes d’ampliació de la xarxa concretats en un anomenat Pla d’Urgència, aprovat l’any 1963 i revisat el 1966, i amb el qual es volia remarcar el caràcter del metro com a servei públic que havia d’arribar a tots els barris de la ciutat.

Aquesta aposta es confirmaria posteriorment amb el Pla de Metro del 1971, que incloïa un conjunt de importants millores i ampliacions, però que a diferència dels anteriors tenia vocació metropolitana, ja que no sols contemplava l’extensió del suburbà als barris perifèrics de Barcelona, sinó també a les poblacions limítrofes que havien experimentat un fort creixement urbanístic amb l’arribada de la immigració des d’altres indrets d’Espanya.

Imatge