El Ministeri de Transports i Obres públiques de l’Uruguai va anunciar la setmana passada la revisió d’un futur projecte que preveu la implementació d’un sistema de metro per a la ciutat de Montevideo. Aquest fet, noticiable de per si perquè suposaria l’inici de les obres per construir una xarxa de transport fins ara inexistent a la ciutat, contrasta amb l’imaginari col·lectiu dels seus habitants que defensen que Montevideo ja té metro des de 2011. I tot gràcies a la genialitat del creatiu Marco Caltieri (Montevideo 1972). 

Una referència propera: Buenos Aires

Caltieri va viure durant uns anys a la ciutat de Buenos Aires, abans de tornar al seu Uruguai natal. Allà es va acostumar a utilitzar el que es coneix com a Subte, el metro de la megalòpoli argentina. I aquell món el va fascinar. Tant,  que no va poder deixar de pensar en com funcionaria la seva Montevideo natal si pogués gaudir d’aquest sistema de transport. Caltieri explica que Montevideo “és una ciutat congelada en el temps” i que cada cop que un montevideà viatja “constata avenços notoris en la trama urbana d’altres metròpolis”. En aquest aspecte, Buenos Aires és un mirall idealitzat que compta amb un sistema de metro “que per bé o per malament, és la referència més propera d’un transport públic que a la nostra ciutat no existeix”. A partir d’aquesta idea va començar a imaginar en tota una sèrie d’accions per, d’alguna manera, exportar “el metro a Montevideo”, un fet que semblava físicament impossible, però que va acabar engegant a partir d’un element essencial: el plànol de la xarxa. 

Imatge

Creat pel mateix Marco, el plànol del Metro de Montevideo es va començar imprimint en postals que anava repartint pels bars. Més endavant, i donat l’èxit de la iniciativa, va decidir dissenyar pòsters més grans amb el mateix plànol, mapes aquests que es venien en una tenda d’articles de disseny de la zona turística de La Ciudad Vieja, al mateix Montevideo. I a partir d’aquí, la revolució: els plànols van resultar ser un èxit de vendes que va impactar directament “a l’inconscient col·lectiu dels ciutadans de la ciutat”. El ciutadà local, com dèiem, sent que li manca alguna cosa. Que falta allò que faci de Montevideo una “capital de veritat”. I una d’aquestes coses és sens dubte “tenir un metro amb el seu plànol propi”. 

Una trama de fama nacional

Els pòsters i postals van tenir tal acollida entre la ciutadania i els turistes que, aquests darrers, fins i tot van arribar a pensar que la instal·lació existia. I va començar a rodar un “engany” que dura fins avui dia i que és ben conegut a l’Uruguai. Caltieri, lluny d’allunyar-se del projecte, va decidir reforçar la trama. Va obrir un compte de Twitter del Metro de Montevideo i va començar a contestar de manera formal a diferents requisits que li feien. Va arribar a aconseguir que el compte fos un dels més populars de la regió i fins i tot, des d’una direcció de mail enllaçada, va començar a respondre “cartes de caràcter oficial a qüestions plantejades per altres operadors”. Va rebre ofertes de diferents companyies de Xile que li volien subministrar peces per les escales mecàniques, serveis de neteja i fins i tot, “ofertes formals de serveis nacionals de seguretat”. La bogeria també es va desfermar entre els Uruguaians que viuen en altres països, com explica Caltieri “estan sobre informats respecte al que passa al seu país”. Quan van començar a sentir veus d’un Metro a Montevideo “creien que realment s’havia construït i no entenien com no se n’havien adonat. No paraven de demanar informació”.  

Imatge

La història, a més, va començar a lligar perfectament amb una qüestió politicocultural. I és que des de fa més de 30 anys els governs de la ciutat han aplicat polítiques de descentralització administrativa que fa que “molts habitants de la capital no vagin al centre de la ciutat per res”. I donat que el traçat del Metro ideat per Caltieri “és cèntric”, va acabar provocant que realment molts habitants que no freqüenten la zona preguntessin “on eren les estacions”.

La faceta humorística del creador va permetre seguir donant corda a un projecte que cada dia rebia més i més peticions reals, i les contestacions van acabar agafant tons surrealistes. A les preguntes sobre la localització de les estacions anava contestant “que les busquessin sobre l’Avinguda 18 de juliol —la principal de la ciutat—“ i en espais com “galeries comercials on podrien trobar unes entrades sense cartellera perquè encara estaven en obres”. I fins i tot sobre la construcció de la infraestructura “els explicava que els túnels els feien els ciutadans i que cada un cobrava una part per la secció de la infraestructura que passava per sota de casa seva”.   

Dos llibres i una sèrie de televisió

Tota la bogeria inicial va acabar sofisticant-se fins a arribar a una idea que va servir per fer el salt definitiu: un llibre sobra la història del Metro de Montevideo. La base del llibre, explica Marco, ve d’una entrevista que va escoltar a la ràdio entre un emprenedor espanyol i un ciutadà Uruguaià que parlaven amb convenciment d’un projecte de metro real per Montevideo, una qüestió que Caltieri explica “s’ha abordat centenars de cops”. Aquesta entrevista va donar a l’autor el to i la manera d’expressar-se d’un uruguaià que hagués viscut fora de la ciutat i de seguida va saber el que buscava: “havia de ser un personatge molt liberal, llunàtic, poc empàtic i entusiasta”. I així va néixer l’enginyer Estero Bellaco. Bellaco es converteix en el protagonista del llibre, el conseller delegat de la companyia al qual se li van sumant tota una sèrie de personatges que acabaran d’explicar mitjançant una mena de fals relat, la història del Metro de Montevideo. Cap de tallers, cap de seguretat, el director de relacions institucionals... tots divagant per un llibre que ficciona una infraestructura només present en l’imaginari dels ciutadans de Montevideo. 

Imatge

El llibre, però, també inclou traces de realitat com per exemple “una estació al centre de la ciutat que avui és un centre d’exposicions i que es va construir amb la idea del metro, però que es va desestimar per la duresa del subsol”, o la confirmació que el seu plànol podria ajustar-se perfectament a la realitat. Explica Caltieri que en certa ocasió un grup d’estudiants de la Facultat d’Arquitectura li van demanar autorització per fer servir el plànol del Metro de Montevideo “ja que estaven presentant un projecte final de carrera basat en la creació d’un metro per la ciutat”. A partir d’aquesta petició, els estudiants van acabar el treball i li van comentar a l’autor que “el plànol era molt plausible. Es podria aplicar”. 

Després del llibre, Caltieri es va adonar que d’aquesta trama en podia sortir un fals documental i va començar a treballar en el projecte. Aquest fet va acumular encara més anècdotes: “apareix de cop la possibilitat de presentar-nos a una mena de concurs per guanyar una subvenció audiovisual del mateix govern de Montevideo, vam aplicar... i vam guanyar. Al mateix govern de la ciutat. Surrealista”. La sèrie es va començar a emetre pel canal TV Ciudad de Montevideo i va permetre donar vida als personatges creats pel llibre. Marco explica que la mateixa evolució del producte va permetre introduir coses noves a la realitat paral·lela que envolta el Metro de Montevideo i que “és molt gratificant la sensació de veure que altres persones entren al teu món, s’hi posen còmodes i afegeixen mobles a la història”.

Imatge

El futur de la infraestructura

Durant la trama de la sèrie de televisió, el personatge que encarna a Estero Bellaco escriu un llibre d’autoajuda empresarial anomenat “Como manejar el Metro de Montevideo”, la publicació del qual acaba desencadenant el final de la mateixa sèrie. Tot quedaria aquí si no fos perquè una editorial va proposar Caltieri escriure aquest llibre del qual es parla en la ficció. L’autor va acceptar la proposta, i “Como manejar el Metro de Montevideo” és ja una realitat present a les llibreries de Montevideo. Per Caltieri, aquesta publicació pot significar la fi de tota la comèdia al voltant del Metro de Montevideo. “He tingut altres idees com publicar un llibre que fos el resultat d’un concurs de contes organitzat pel metro de Montevideo —a l’estil del concurs de relats curts organitzat per TMB—“, o fins i tot, construir ell mateix el metro, tot i que creu “que seria massa feina i no m’agradaria que la realitat arruïnés mai aquesta petita obra de ficció”.

Caltieri finalitza reflexionant sobre el camí recorregut per la seva obra i es pregunta si és possible construir coneixement sobre la ciutat a partir de la conversació generada pels habitants de Montevideo: “si diverses generacions de montevideans parlen obsessivament d’alguna cosa, com el Metro de Montevideo, poden acabar construint coneixement sobre aquesta cosa”. La voluntat, sens dubte, existeix. 

Marco Caltieri, Montevideo, 1972. Es Llicenciat en Ciències de la Comunicació per la Universitat de la República (Montevideo). Realitzador audiovisual. Soci amb Aníbal Prato de la productora CholoFilms. Va treballar més de 20 anys com a creatiu en agències publicitàries a l'Uruguai i Argentina. Historietista i il·lustrador, editor de la revista d'historietes “Guacho” (9 números del 1999 al 2010). Va publicar el llibre infantil “El cuento de nunca acabar” (Alfaguara, 2018), els llibres “Metro de Montevideo”(Amulet, 2012) i “Como manejar el Metro de Montevideo” (Tajante, 2022). Va dirigir la sèrie de TV infantil “El Cuco de las Matemáticas (2019), la sèrie animada “TV Educativa” (codirigida amb Pablo Marcovecchio) i la sèrie basada en el seu propi llibre “Metro de Montevideo” (2022).